Després de tretze dies de negociacions, el passat dissabte 13 de novembre va acabar la Vint-i-sisena Conferència de les Parts, la cita anual que reuneix els líders mundials per parlar sobre el canvi climàtic i, si tot va bé, trobar-ne solucions.
Com la majoria de cimeres climàtiques, aquesta ha estat durament criticada per la seva manca d’ambició. Ni tan sols el president de la cimera, Alok Sharma, ha quedat content amb l’acord signat, que ha qualificat d’”imperfecte”. Les quasi dues setmanes de negociacions ens deixen un document pel que hi ha hagut nombrosos estires i arronses i que, finalment, ha acabat en un compromís amb poques diferències amb el signat fa dos anys a Madrid.
Emperò, ha estat la primera vegada que el text ha parlat de combustibles fòssils tot i la resistència d’alguns països. Aquest acord esdevé també una traïció als països més pobres, que esperaven un compromís dels països rics —i més contaminants— per ajudar-los a dur a terme la transició ecològica. Són aquests països els que manco ha contribuït històricament al canvi climàtic i els que seran més perjudicats.
Molts havien esperat que la cimera de Glasgow fos la definitiva: una reunió que marcàs la dècada essencial en què ens trobam per evitar els efectes més desastrosos del canvi climàtic: no pot ser més enfora de la realitat. En un món ideal, els quasi dos-cents països que conformen les Nacions Unides i que han signat i ratificat l’Acord de París, haurien segellat un pacte més detallat on es mostràs l’estratègia a seguir i que dotàs els països més pobres dels recursos necessaris. Com sempre, aquesta situació torna a quedar en la imaginació després de vint-i-cinc cimeres del mateix tipus: Glasgow quasi esdevé un dejà vu pels periodistes i activistes que cobreixen l’esdeveniment d’ençà de la seva creació.
Els activistes i els científics demanaven que la COP26 fos recordada per l’acord històric que va acabar amb la inacció climàtica. Ara podem saber que probablement serà recordada com la cimera posposada per la pandèmia del coronavirus. La possibilitat de deixar enrere un món que es va destruint davant els nostres ulls no entra dins els plans dels negociadors.
A continuació, us feim una anàlisi dels principals punts de l’Acord de Glasgow.
Retallades d’emissions
Els plans nacionals de reducció d’emissions de cara al 2030, coneguts com Contribucions Determinades Nacionalment (NDC en les seves sigles en anglès), són inadequats per limitar l’augment de temperatures als 1,5 ºC: segons les anàlisis de Climate Action Tracker publicades durant les negociacions, aquestes provocarien un escalfament calamitós de 2,4 ºC.
Durant les negociacions, només un dels grans emissors, l’Índia, ha produït un nou NDC, fet que suposa que la tasca d’harmonitzar els NDC amb l’objectiu dels 1,5 ºC queda pendent per una altra cimera climàtica. Segons l’Acord de París de 2015, els països estan obligats a presentar un nou NDC cada cinc anys i l’any 2025 està programat que es parli per als NDC posteriors al 2030. Seguir aquesta programació suposarà un escalfament major que els 1,5 ºC, cosa que feu que el Regne Unit, amfitrió de la cimera, volgués que aquestes revisions es fessin més aviat.
Això sí s’ha aconseguit: els NDC es revisaran a la COP27, a Egipte l’any 2022, i la següent l’any 2023. Tot i això pot parèixer que simplement allargam les negociacions un any, ha produït una minsa millora: s’espera que els grans emissors presentin plans més ambiciosos no d’aquí quatre anys, sinó d’aquí un. Amb les negociacions climàtiques això és una victòria.
Carbó
El cabró és el combustible fòssil més contaminant i els organismes internacionals han remarcat la importància d’eliminar-lo del sistema energètic si no volem superar els 1,5 ºC d’escalfament. Per arribar aquest objectiu, com a mínim s’hauria de tancar un 40% de les 8500 plantes de carbó de cara a l’any 2030 i no se n’hauria de construir cap de nova.
Gràcies per confiar en nosaltres per informar-te. Per favor, considera compartir la nostra tasca.
Una de les frases que ha costat més escriure a l’acord de Glasgow fou el compromís a “reduir per fases” la generació d’electricitat en centrals tèrmiques de carbó. Originalment, el document deia “reduir gradualment”, però la negativa de l’Índia sumada al suport de la Xina feren que el compromís quedàs debilitat, tot i el suport a la mesura per part d’altres països en vies de desenvolupament.
Tot i que pot semblar impossible, cap document de la COP d’ençà de la primera reunió de Kyoto el 1997 havia parlat de l’eliminació dels combustibles fòssils del nostre sistema energètic, sobretot a causa de l’intens lobbying de les empreses de combustibles fòssils. Aquestes sempre s’han mantingut a prop de les xerrades, sovint inclús patrocinant-les. Enguany estava programat que BP fos la patrocinadora de la cimera, però es va desdir degut a les pressions dels sectors ecologistes.
Adaptació i financiació climàtica
Els països més rics varen arribar a un acord l’any 2009 en què es comprometien a donar cent-mil milions de dòlars de manera anual a partir del 2020 des de fons públics i privats per tal d’ajudar-los a reduir les seves emissions i per ajudar a l’adaptació climàtica. Emperò, aquest objectiu no s’ha arribat a complir, amb les darreres dades del 2019 només arribant als vuitanta milers de milions.
Els països en vies de desenvolupament estan enfadats per aquest motiu, fet que s’han deixat notar en les xerrades i que han provocat promeses que es complirà durant els propers cinc anys. A més, aquests han demanat que se centrin en l’adaptació climàtica més que no en la reducció d’emissions, atès que molts d’aquests països tenen una producció de gasos d’efecte hivernacle ínfima.
Fou al principi de la cimera que el president espanyol, Pedro Sánchez, anuncià que l’aportació al fons augmentarà en un 50% fins arribar als 1,350 milions d’euros.
Destrucció i pèrdues
L’apartat de destrucció i pèrdues fa referència als esdeveniments de clima extrems que són massa destructius per a què els països puguin prevenir-los o adaptar-s’hi: huracans, ciclons, inundacions, etc.
Els països han estat parlant sobre pèrdues i destrucció d’ençà una dècada enrere, però les xerrades han avançat poc. Els països en vies de desenvolupament afirmen que ja estat gastant gran part del seus pressupostos a reparar els danys que causa la crisi climàtica, però els països desenvolupats estan preocupats pel to que sovint prenen les negociacions: una cridada a les compensacions o reparacions pel canvi climàtica, fet que no volen acceptar perquè suposaria un compromís legal sense fi.
Però al final, res no ha ocorregut més que acordar la creació d’una base de dades sobre els destrosses produïdes per la crisi climàtica.
Reafirmar l’Acord de París
Alguns països arribaren a Glasgow oposant-se als 1,5 ºC d’escalfament, els quals no són el límit legal establert per l’Acord de París, que són els 2 ºC. És per aquest motiu que demanaven que es passàs a parlar de mantenir les temperatures “molt per davall” els 2 ºC mentre s’intenta evitar que sobrepassi els 1,5 ºC, marca que molts científics han considerat el punt de no retorn.
Tant el país amfitrió, el Regne Unit, com representants d’altres països han afirmant que aquest “molt per davall” no pot ésser 1,9 ºC o 1,8 ºC, sinó que s’ha d’acostar al màxim als 1,5 ºC. Des de l’Acord de París, el consens científic ha augmentat evers la necessitat de no sobrepassar els 1,5 ºC, amb els efectes dels 2 ºC cada vegada majors.
Per sort, van guanyar els 1,5 ºC, molt millors pel planeta.
La COP26 segueix la tendència de les cimeres internacionals: pocs avenços i moltes promeses que no tenen per què complir-se a nivell nacional. L’únic que ens queda és esperar que un cop les posem en marxa no sigui massa tard.
Fotografies: CC BY 2.0/Scottish Government
Mónverd 
Deixa un comentari