La captura i emmagatzematge de diòxid de carboni (CCS) és el nom que se li atribueix al conjunt de processos i tecnologies necessàries per a separar el CO2 del processos energètics i industrials, i transportar-lo a magatzems on queda aïllat de l’atmosfera terrestre. Normalment, aquest s’enterra en el sòl, però a vegades es pot usar per crear plàstics, carbonatar begudes o ajudar a plantes d’hivernacle a créixer.
En aquesta tècnica tot pareixen ser avantatges, però és realment una opció a seguir al llarg termini? La resposta és complicada.
Segons l’IEA, els projectes de CCS podrien reduir les emissions de diòxid de carboni en un 20% i podrien reduir els costs de l’actuació contra la crisi climàtica en un 70%. Una de les raons principals per les que els CCS són necessaris és la indústria —productors de fertilitzant, fàbriques de ciment…— ja que presenten grans dificultats, amb un gran cost econòmic, per tal de reduir les seves emissions.
Un altre motiu podria ser l’energia d’hidrogen. Sent un gas net, és a dir, que no produeix gasos d’efecte hivernacle quan es crema, podria ser usat com a substitut dels combustibles fòssils en trens, avions, cotxes, fàbriques i inclòs per encalentir els habitatges. Però per la creació barata d’hidrogen, es necessari partir de gasos fòssils, els quals produeixen diòxid de carboni que hauria de ser emmagatzemat. Amb les altres opcions amb un alt cost econòmic al curt termini, la captura de diòxid de carboni s’estableix com a preferida per lluitar contra el canvi climàtic.
El passat mes, l’Agència Internacional de l’Energia va dir que les tècniques de CCS són una part fonamental pel canvi cap a una societat sense producció de gasos d’efecte hivernacle, amb el principal argument que la producció solar i eòlica no pot aconseguir arribar a temps a retallar les emissions.
En aquestes tècniques hem vist grans inversions en els passats mesos, amb empreses com Microsoft i Amazon al capdavant, cap a la canadenca CarbonCure Technologies, una empresa que cerca reduir les emissions de CO2 de la producció de ciment. Degut a la idiosincràsia de la seva creació, si la producció de ciment fos un país, només quedaria per darrere de la Xina i els EUA, una xifra més que significativa.
Aquesta tecnologia es pot dividir en dos grans blocs, màquines tipus aires condicionats, les quals podrien absorbir el gas de l’atmosfera, i infraestructura que capta el gas directament en el seu lloc de producció (fàbriques, etc.). Encara que estigui en desenvolupament, amb només vint projectes comercial, milers de milions arriben al sector que esperen que sigui vital en els pròxims anys, probablement fent que la conquesta dels espais per aquesta tecnologia sigui més ràpida.
Però els grups ecologistes no estan gaire a favor d’una idea que donaria a les companyies de combustibles fòssils una altra empenta per a seguir treballant i extraient combustibles fòssils i emmagatzemant el seu CO2 en les plantes de producció elèctrica. “La captura de carboni i el seu emmagatzematge no és una solució a la crisi climàtica, és part del problema” afirmà Karen Orenstein en una entrevista per the Guardian, la directora del programa energètic de Friends of the Earth. “Aquest somni caríssim és només una falsa retòrica propagada per les indústries dels combustibles fòssils en un intent de salvar-se a sí mateixes”.
Els crítics de la tecnologia usen l’exemple de Petra Nova, un projecte de mil milions de dòlars de CCS construït a Texas que va ser clausurat degut a un increment en el preu del petroli que feu impossible la seva rendibilitat, mentre que els que es troben a favor argumenten que aconseguia emmagatzemar un 92% del CO2.
Amb els combustibles fòssils desapareixent, els col·lectius afirmen que això és només un projecte per allargar la vida útil d’aquests mentre els empresaris s’acaben d’embutxacar els beneficis. Només reduint les emissions dràsticament i, amb les tècniques de CCS com a suport i no com eix principal de tota acció climàtica, es podrà aconseguir l’objectiu de zero emissions.
Mónverd 
Deixa un comentari