Article de Mark Hertsgaard, Saleemul Huq i Michael E. Mann traduït per l’equip de Mónverd notícies
Aquest article va aparèixer per primera vegada al Washington Post i és part de a Covering Climate Now, una iniciativa periodística internacional dedicada a millorar la cobertura de la història climàtica.
Un dels majors obstacles per evitar el col·lapse del clima global és que molta gent pensa que no hi podem fer res.
Assenyalen que les onades de calor, els incendis i les tempestes rècords ja estan devastant comunitats i economies a tot el món. I fa temps que se’ls diu que les temperatures seguiran augmentant durant les properes dècades, no importa quants panells solars substitueixin les torres de petroli o quants “carnívors” es tornin vegetarians. No és estrany que pensin que estem condemnats.
Però la ciència climàtica en realitat no diu això. Al contrari, la millor ciència climàtica de la qual probablement mai heu sentit a parlar suggereix que la humanitat encara pot limitar el dany a una fracció de les pitjors projeccions si —i admetem que aquest és un gran si— els governs, les empreses i tots nosaltres prenem mesures contundents a partir d’ara.
Durant molts anys, la regla d’or de la ciència era que una quantitat considerable d’augment de la temperatura estava bloquejada al sistema climàtic de la Terra. Els científics van creure, i van dir als responsables polítics i als periodistes, que al seu torn ho van dir al públic, que fins i tot si la humanitat hipotèticament aturés totes les emissions que atrapaven la calor durant la nit, la llarga vida del diòxid de carboni a l’atmosfera, combinada amb les propietats tèrmiques lentes dels oceans, mantindrien les temperatures globals augmentant durant 30 o 40 anys més. Com que el canvi a una economia global sense carboni trigaria almenys una dècada o dues, les temperatures estaven obligats a seguir augmentant durant almenys mig segle més.
Però guiats per investigacions posteriors, els científics van revisar dràsticament aquesta estimació de temps de retard fins a tan sols tres o cinc anys. Aquesta és una diferència enorme que comporta un canvi de paradigma i implicacions àmpliament esperançadores sobre com la gent, especialment els joves, pensen i se senten sobre l’emergència climàtica i com les societats hi poden respondre.
Aquesta nova investigació significa que si la humanitat redueix les emissions a zero, les temperatures globals deixaran d’augmentar gairebé immediatament. Per ser clar, aquesta no és una targeta “per sortir de la presó”. Les temperatures globals no cauran si les emissions arriben a zero, de manera que el gel del planeta es mantindrà fonent i el nivell del mar seguirà augmentant. Però les temperatures globals aturaran la seva pujada implacable, guanyant temps a la humanitat per idear maneres de fer front a aquests impactes inevitables. En resum, no estem irrevocablement condemnats, o almenys no hem de estar-ho, si prenem accions valentes i ràpides.
La investigació a la qual ens referim es va incloure, però involuntàriament enterrada, a l’informe més recent del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, publicat a l’agost. De fet, es va presentar per primera vegada a l’informe històric de l’IPCC de 2018, “Escalfament global d’1,5 ºC“. La troballa clau d’aquest informe, que les emissions globals han de baixar un 45 per cent l’any 2030 per evitar una interrupció climàtica catastròfica, va generar titulars que declaraven que teníem “12 anys per salvar el planeta“. Aquesta línia de temps de 12 anys i el concepte relacionat d’un “pressupost de carboni” —la quantitat de carboni que es pot cremar tot limitant l’augment de la temperatura a 1,5 graus centígrads per sobre dels nivells preindustrials— es van arrelar en aquest informe revisat. Mentrestant, el món públic i polític han descuidat en gran mesura les investigacions que va permetre aquestes estimacions.
Els no-científics poden preguntar raonablement: Què va fer que els científics canviessin d’opinió? Per què hem de creure la seva nova estimació d’un temps de retard de tres a cinc anys si ara se sap que la seva estimació anterior de 30 a 40 anys és incorrecta? I el món encara ha de reduir les emissions a la meitat l’any 2030 per evitar la catàstrofe climàtica?
La resposta breu a l’última pregunta és sí. Recordeu que les temperatures només deixen d’augmentar quan les emissions globals baixen a zero. Actualment, les emissions no estan baixant. En canvi, la humanitat continua bombejant aproximadament 36.000 milions de tones de diòxid de carboni l’any a l’atmosfera. Com més temps es trigui a reduir aquests 36.000 milions de tones a zero, més augment de temperatura s’enfrontarà a la humanitat. I com l’informe de l’IPCC de 2018 va deixar de manera inquietant, un escalfament de més d’1,5 graus centígrads causaria quantitats indescriptibles de patiment humà, pèrdues econòmiques i ruptura social, i potser desencadenaria impactes realment irreversibles.
Els científics van canviar d’opinió sobre la quantitat d’escalfament bloquejat perquè investigacions addicionals els van donar una comprensió molt millor de com funciona el sistema climàtic. Les seves estimacions inicials de 30 a 40 anys es van basar en models informàtics relativament senzills que tractaven la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera com un “botó de control” que determina els nivells de temperatura. El llarg retard en l’impacte de l’escalfament es deu als oceans, que continuen escalfant-se molt després que s’aixequi el botó de control. Els models climàtics més recents expliquen la naturalesa més dinàmica de les emissions de carboni. Sí, el CO2 augmenta les temperatures, però els “embornals” de carboni, inclosos els boscos i, en particular, els oceans, absorbeixen gairebé la meitat del CO2 que s’emet, fent que els nivells de CO2 atmosfèric baixin, compensant l’efecte d’escalfament retardat.
Saber que trenta anys més d’augment de les temperatures no estan necessàriament assegurats pot ser un canvi de joc per a la manera com les persones, els governs i les empreses responen a la crisi climàtica. Entendre que encara podem salvar la nostra civilització si prenem una acció forta i ràpida pot desterrar la desesperació que paralitza les persones i, en canvi, motivar-les a participar. Els canvis d’estil de vida poden ajudar, però això també ha d’incloure el compromís polític. Reduir les emissions a la meitat l’any 2030 exigeix la transició més ràpida possible lluny de les economies actuals de combustibles fòssils a favor de l’eòlica, solar i altres alternatives sense carboni. Això només pot passar si els governs adopten polítiques radicalment diferents. Si els ciutadans entenen que les coses no són desesperades, poden impulsar millor els càrrecs electes a fer aquests canvis.
Els incendis forestals rècord de l’any passat a Califòrnia i al nord-oest del Pacífic van il·lustrar com de letal pot ser el canvi climàtic als Estats Units. No obstant això, minimitzar l’augment de la temperatura és encara més important a les comunitats altament vulnerables al clima del sud global. Innombrables persones a Bangla Desh, les Filipines, Madagascar, les nacions del Sahel d’Àfrica, el Brasil, Hondures i altres països de baixos ingressos ja fa dècades que pateixen desastres climàtics perquè les seves comunitats tendeixen a estar més exposades als impactes climàtics i tenen menys capacitat financera per protegir-se. ells mateixos. Per a milions de persones en aquests països, limitar l’augment de la temperatura a 1,5 graus centígrads no és una abstracció científica.
El noy informe de l’IPCC, que es publicà el 28 de febrer, aborda com les societats poden adaptar-se a l’augment de la temperatura que s’està produint i als incendis, tempestes i augment del mar que desencadena. Si volem un futur habitable per als joves d’avui, l’augment de la temperatura s’ha de mantenir el més a prop possible d’1,5 C. La millor ciència climàtica que la majoria de la gent no ha sentit mai diu que l’objectiu continua a l’abast. La qüestió és si prou de nosaltres actuarem sobre aquest coneixement a temps.
Mónverd 
Deixa un comentari