Les partícules de plàstic dels pulmons de rates embarassades passen a bona part dels òrgans dels fetus, entre aquests inclosos cor i cervell. Aquest ha estat el primer estudi realitzat en mamífers vius que demostra que la placenta no atura aquest tipus de partícules.
Els experiments mostraren que aquelles rates amb una major exposició a microplàstics guanyaven significativament manco pes en relació a aquells espècimens que no hi estaven exposats. Aquest estudi segueix la línia del descobriment de partícules plàstiques en una placenta humana, la qual cosa fou descrita com un “fet de gran preocupació”. Altres investigacions amb placentes donades varen confirmar que el poliestirè pot travessar la barrera de la placenta.
La pol·lució per microplàstics ha arribat per tot el planeta, des de l’Everest fins a la Fossa de les Mariannes, i ja s’ha confirmat que els humans els consumim en els aliments, aigua i aire.
No se sap quin és l’impacte sobre la salut d’aquests plàstics, però els científics asseguren que s’ha d’adreçar aquest problema de forma urgent, sobretot en referència a la seva aparició als fetus, ja que els plàstics poden portar productes químics que poden causar danys a llarg termini.
Gràcies per confiar en nosaltres per informar-te. Per favor, considera compartir la nostra tasca.
L’estudi sobre les rates fou publicat a la revista científica Particle and Fibre Toxicology i es dugué a terme introduint nanopartícules per la tràquea dels rosegadors. Demanats sobre els nivells de plàstics, alguns autors han afirmat que introduïren un 60% de les partícules a les que una mare estaria exposada durant un dia, encara que n’hi ha d’altres que diuen que aquesta estimació eés massa elevada.
S’usà poliestirè, un dels plàstics més comuns al medi, per a l’experiment, en què es marcaren aquestes nanopartícules per tal de poder ser identificats. Un experiment paral·lel demostrà que aquestes arribaven a la placenta en tan sols 90 minuts després que les mares quedassin exposades als plàstics.
Després de vint-i-quatre hores, el pes dels fetus era aproximadament un 7% inferior a el dels animals de control, i el pes de la placenta era un 8% menor. Aquesta pèrdua de pes també s’ha vist en experiments amb altres materials. Els investigadors introduïren les nanopartícules el dinovè dia d’embaràs, dos dies abans del naixement i quan es veu un increment més important en el pes dels nadons.
Una teoria que estan barallant és que l’entrada d’aquests plàstics al medi fa que la sang no flueixi amb tanta facilitat, la qual cosa resulta en una reducció en l’oxigen i nutrients que rep el fetus.
Amb aquestes conclusions, noves preguntes sorgeixen: els microplàstics són capaços de travessar a l’interior dels fetus o simplement queden dins de la placenta? La resposta a aquestes preguntes pot tenir gran repercussió en la investigació.
Una investigadora digué al diari britànic The Guardian que les partícules emprades a l’estudi són d’una mida menor que les que trobam als casos humans, manco perjudicials pel cos i amb més dificultat per a penetrar.
La pròxima passa serà crear una cambra d’inhalació, on les partícules puguin entrar de manera natural i que no hagin de ser introduïdes manualment a la tràquea. A més, s’ha de determinar si unes dosis manco elevades durant un període perllongat de temps tenen el mateix efecte que les dosis més elevades emprades a l’estudi.
Si bé aquest estudi s’ha realitzat a ratolins, s’han trobat restes de micropartícules a la sang i a l’orina de voluntaris fins a tres mesos més tard d’haver estat introduïdes.
Mónverd 
Deixa un comentari