Les finances climàtiques africanes han sofert un canvi substancial el 2022 després de la COP27 amb la creació de la Iniciativa de Mercats d’Emissions Africans. Aquest sistema pretén aconseguir més finançament per als països africans per tal que duguin a terme una transició energètica i que pugui compensar els efectes del canvi climàtic que tan poc han ajudat a causar.
Aquesta iniciativa, liderada per líders africans i membres de la indústria, pretén expandir la participació del continent africà en mercats d’emissions voluntaris. Els mercats d’emissions són plataformes de compravenda de drets d’emissions on empreses i governs poden comprar drets per reduir emissions, en lloc de reduir-les per si mateixos.
El continent africà ara pretén produir 300 milions de nous crèdits anualment fins al 2030, xifra similar al nombre de crèdits venuts a nivell mundial a dia d’avui.
Aquesta pràctica està en vigor des del Tractat de Kyoto i ha rebut crítiques perquè sovint ha suposat un increment d’emissions, atès que aquells que venen les emissions no les haurien produït si no fos pel mercat d’emissions.
Aquests projectes inclouen reforestació, conservació de boscos, inversions en renovables o pràctiques de captura i emmagatzematge de diòxid de carboni (CCS en les seves sigles en anglès). A canvi, aquests països o corporacions reben crèdits climàtics, els quals compensen les emissions que segueixen produint.
En informes que determinen l’efectivitat d’aquests crèdits, un dels conceptes més importants és el d’addicionalitat. Si per exemple a un productor se li donen crèdits per no talar un bosc i no tenia cap intenció de talar-lo, llavors estam afegint emissions a l’atmosfera que no s’haurien produït naturalment. Aquestes pràctiques no mitiguen el canvi climàtic i sovint resulten en unes emissions majors que no si no s’haguessin posat en pràctica sistemes similars degut al fet que aquest factor d’addicionalitat no es pot mesurar, encara que molts consumidors d’aquests crèdits ho deneguin.
Un altre concepte a tenir en compte és la permanència. Aquests sistemes han de ser permanents, atès que gasos d’efecte hivernacle com el CO2 romanen al sistema terrestre indefinidament. És pràcticament impossible garantir sistemes d’aquest tipus de tan llarga durada, però aquesta garantia pot ser major o menor. Així, trobam dos tipus de crèdits: aquells que redueixen la quantitat de CO2 emès i aquells que redueixen la quantitat de CO2 present a l’atmosfera. Com és pot suposar, només els segons redueixen veritablement les emissions: els primers consisteixen a instal·lacions renovables que, al final, eviten noves emissions, però no compensen aquelles emeses.
Els projectes que eliminin gasos d’efecte hivernacle de l’atmosfera, per altra banda, sí poden ajudar, però els projectes de CCS han estat sovint infrautilitzats i han mancat l’eficiència necessària per ser posats en marxa a nivell mundial. Crear nous boscos és una altra mesura similar, però no permanent. Emperò, degut a l’increment en els desastres naturals, un incendi pot provocar que milers de crèdits d’emissions es reemetin a l’atmosfera i acabem amb més emissions que no hi hauria hagut amb un sistema com aquest.
La iniciativa africana oferirà nous fonts d’ingressos per les economies i governs africans que, al cap i a la fi, es podran utilitzar per dur a terme la transició energètica. Emperò, no és del tot clar que aquest sistema ajudi a reduir les emissions.
Mónverd 
Deixa un comentari