OPINIÓ-La guerra de Putin mostra com els combustibles fòssils i l’autocràcia van de la mà. Aquesta és la manera d’aturar-ho

Les democràcies progressen més aviat que les autocràcies en l’acció climàtica. Però les campanyes de desinversió poden pressionar fins i tot als líders polítics més recalcitrants.

Article de Bill McKibben, traduït per l’equip de Mónverd notícies

Mónverd notícies és un mitjà adherit a la iniciativa Covering Climate Now per a la promoció del periodisme climàtic

Aquest article va aparèixer per primera vegada a The Guardian i és part de a Covering Climate Now, una iniciativa periodística internacional dedicada a millorar la cobertura de la història climàtica.

En una primera ullada, la cimera climàtica de Glasgow (COP26) de la passada tardor es pareixia molt a les vint-i-cinc anteriors. Tenia:

  • Una sala de conferències de la mida d’un portaavions plena de mostres de grups problemàtics (els saudites, per exemple, amb un pavelló gegant que lloava els seus esforços per promoure una “agenda d’economia del carboni circular”).
  • Esquadrons de delegats corrent constantment a reunions misterioses (“Mostrant fites de TBTTP i de la Iniciativa d’Àrees Protegides de GoP”) mentre les negociacions reals ocorrien en sales del darrere.
  • Manifestants honestos amb senyals excel·lents (“S’està cremant l’Amazon[es] equivocat”).

Però mentre recorria els corredors i els carrers al defora, em sorprenia una i altra vegada que la situació havia canviat força des de la darrera conferència climàtica a París el 2015, i no només perquè els nivells de diòxid de carboni i les emissions havien augmentat encara més.

El principal canvi fou en el clima polític. Durant aquests pocs anys, el món pareixia haver-se allunyat aviat de la democràcia i cap a l’autocràcia —i en el procés havia limitat de manera dramàtica la nostra habilitat de lluitar contra la crisi climàtica. Els oligarques de diferents tipus havien guanyat poder i l’estaven emprant per mantenir l’statu quo; hi havia una mena de qualitat falsa en la reunió, com si tothom estigués recitant un guió que ja no reflectís la política del planeta.

Ara que hem vist com Rússia llençava una invasió d’Ucraïna basada en el petroli, és més fàcil veure aquesta tendència, però Putin només és un dels molts casos. Considereu els exemples.

Brasil, el 2015 a París, havia estat liderat per Dilma Rousseff, del Partit dels Treballadors, el qual havia estat el major combatent contra la destrucció de l’Amazones. En alguns casos el país podia afirmar que havia fet més que cap altra  país en matèria de recuperació d’ecosistemes, simplement returant la desforestació. Però el 2021 Jair Bolsonaro era el cap de govern que donava suport a tot ramader disposat a guanyar terres. Si a la gent li importava el clima, ell deia, podien menjar menys i “defecar dia sí dia no”. I si els importava la democràcia… podien anar a presó. “Només Déu em pot endur de la presidència”, va afirmar abans de les eleccions que se celebren al país aquest any.


Gràcies per confiar en nosaltres per informar-te. Per favor, considera compartir la nostra tasca.


O l’Índia, la qual pot ser el país que pivoti l’acció ateses les projeccions del seu consum energètic, i els quals varen rebutjar que la Greta Thunberg índia pogués accedir a un visat per assistir a la cimera. (Com a mínim Disha Ravi ja no era a presó).

O Rússia (sobre el qual parlarem d’aquí poc) o la Xina; fa una dècada podíem, amb precaucions i amb cura, fer protestes pel clima i vagues a Beijing. No provis de fer-ho ara.

O, és clar, els EUA, els profunds dèficits democràtics dels quals han fet enrere les negociacions climàtiques. La raó per la qual tenim un sistema de promeses voluntàries, i no un acord mundial vinculant, és que el món ha descobert que mai no hauria seixanta-sis vots en el  Senat estatunidenc per a un tractat de veritat (el Senat estatunidenc compta amb cent seients).

Joe Biden esperava poder arribar a les negociacions amb la seva llei “Back Better”, la qual suposava una injecció en la despesa pública. Volia posar-la damunt de la taula i començar una guerra d’ofertes amb el govern xinès (però Joe Manchin, senador demòcrata per Virgínia Occidental, el major receptor de doblers provinents de les petrolieres a nivell federal, feu que no fos així). En canvi, Biden arribà sense res en les mans i, per tant, les negociacions no varen fructificar.

I ens vàrem quedar contemplant un món la gent del qual volen una acció amb fermesa sobre el canvi climàtic, però els sistemes del qual no ho estan fent arribar. El 2021, el Programa de Desenvolupament de l’ONU (UNDP) feu una enquesta significativa a nivell global: demanaven a la gent mitjançant xarxes de videojocs per tal d’arribar a gent que no sol contestar a enquestes tradicionals. Fins i tot dins un context de pandèmia, un 64% d’ells descrivia el canvi climàtic com una “emergència global”, i per marges similars volien “polítiques climàtiques amples més enllà de les actuals”.

Com el director del l’UNDP, Achim Steiner, va resumr, “els resultats de l’enquesta il·lustren clarament que l’acció climàtica urgent té gran suport per la gent de tot el món i de diferents nacionalitats, edats, sexes i nivells educatius”.

La ironia és que alguns ecologistes han qualque vegada demanat manco democràcia en lloc de més. Segur que si tenguéssim homes forts en el poder per tot podrien dur a terme les decisions dures i posar-nos en el camí adequat: no ens caldria lluitar contra els constants capricis de les eleccions, el “lobying” i el tràfic d’influències.

Però aquest fet és erroni com a mínim per una raó moral: els homes forts capaços d’actuar de manera instantània en la matèria climàtica també seria capaços d’actuar instantàniament en qualsevol altre fet, com la gent del Xingjang i el Tibet dirien si poguessin parlar. També és dolent per una sèrie de raons pràctiques.

Aquests problemes pràctics comencen amb el fet que els autòcrates tenen els seus propis interessos personals: Modi (president indi) va fer campanya per aconseguir la victòria en la democràcia més gran del món amb un jet privat d’Adani, la companyia de carbó més gran del país. No s’ha de pensar en cap moment que no hi ha lobbies del carbó a Xina: el seu president, Xi Jinping, no atura de recalcar la importància d’augmentar el consum de carbó per al creixement econòmic del país.

I més enllà d’aquest fet, els autòcrates solen sorgir com a resultat directe dels combustibles fòssils. El fet clau sobre els combustibles fòssils és que estan concentrats en pocs punts per tot el món i la gent que viu sobre aquests sol acabar amb grans quantitats de poder sense garanties ni responsabilitats.

Boris Johnson fa poc era a l’Aràbia Saudita per obtenir més hidrocarburs: un dia després que el rei fes decapitar 81 persones que no li agradaven. Pararia atenció qualcú a la família reial saudita si no tinguessin petroli? No. Tampoc els germans Koch haurien estat capaços de dominar la política estatunidenca a partir de les seves idees. Quan David Koch es presentà a les eleccions el 1980 amb el partit llibertari no va aconseguir quasi suports, així que el seu germà Charles va decidir emprar els seus beneficis com els principals magnats del petroli i del gas per comprar el GOP (partit republicà). La resta és història política (disfuncional).

L’exemple més visual d’aquest fenomen, el qual no cal quasi ni esmentar-lo, és Vladimir Putin, un home el poder del qual es fonamenta completament en la producció de coses que tu cremes. Si caminés per casa meva, no tindria cap problema a trobar electrodomèstics de la Xina, tèxtils de l’Índia —els béns usuals a la UE— però no hi hauria res que digués “fet a Rússia”. El seixanta per cent dels beneficis d’exportacions que han equipat el seu exercits provenen el petroli i del gas i tota la influència política que ha atemorit l’Europa occidental durant dècades provenia dels seus dits a l’espina del gas. Ell i la seva terrible guerra són producte dels combustibles fòssils i els seus interessos en combustibles fòssils han expandit corrupció arreu del món.

Cal recordar que el primer Secretari d’Estat de l’expresident Donald Trump, REx Tillerson, duu un pin de l’Ordre de l’Amistat posada en la seva solapa personalment per Putin gràcies a les grans inversions que l’empresa de Tillerson (en aquest cas Exxon) feu a l’Àrtic, una regió que s’obriria a l’explotació si, em, es fongués. I aquests homes es donen suport: no és gens sorprenent que quan Coca Cola, Pepsi, Starbucks i Amazon varen abandonar Rússia el més passat, Industries Koch va anunciar que hi quedava. Els negocis familiars varen començar, al cap i a la fi, construint refineries per Stalin.

Una altra manera de dir això és que els hidrocarburs per la seva pròpia naturalesa tendeixen a donar suport al despotisme: tenen una gran densitat energètica i per tant són molt valuosos; la geografia i la geologia fan que es puguin controlar amb facilitat. Només hi ha un oleoducte, una refineria.

Mentre que el sol i el vent són, en aquests termes, molt més propers a la democràcia: són accessibles a tot arreu, difusos en lloc de concentrats. No puc tenir un pou de petroli al meu corral perquè, com en la majoria de patis, no hi ha petroli. Fins i tot si i hagués un pou de petroli, hauria de vendre el que hauria extret a algun refinador i, atès que som estatunidenc, aquest refinador seria probablement l’empresa de Koch. Però puc tenir (i ho faig) plaques solar a la meva teulada; la meva mullar i jo controlam la nostra petita oligarquia, aïllats de les forces de mercat que els Putins i Kochs poden explotar i desenvolupar. El cost de l’energia creada pel sol no ha augmentat aquest any i no ho farà l’any que ve.

Com una fórmula general, aquells territoris amb les democràcies més sanes i menys lligades a interessos particulars estan fent grans avenços en matèria climàtica. Mireu per tot el món a Islàndia o Costa Rica, a Europa a Finlàndia a Espanya, als EUA a Califòrnia o a Nova York. Així que una part de la feina de qui fa campanya per l’acció climàtica és treballa per assolir un estats democràtics funcionals, on les demandes de la gent per assolir un futur seran prioritzades per damunt dels interessos particulars, la ideologia i els feus particulars.

Però ateses les restriccions de temps que la realitat imposa —la necessitat d’una actuació ràpida a nivell global—, aquesta no pot ser l’estratègia total. En realitat, es pot argumentar que els activistes s’han centrat en la política com a font del canvi, però no ha prestat atenció a un altre centre de poder de la nostra civilització: els diners.

Si poguéssim de qualque manera persuadir o forçar els gegants financers mundials per canviar es provocaria un progrés ràpid. Fins i tot més ràpid, ja que la velocitat és més una marca de la borsa de valors que dels parlaments.

En aquest cas les notícies són un poc millors. Prenem el meu país com exemple. El poder polític al país rau en les parts més conservadores i corruptes del país. Els senadors que representen a unes poques persones als estats occidentals poc poblats són capaços de controlar la nostra vida política, i quasi tots aquests senadors reben donacions de les grans petrolieres. Però els diners rauen en les parts demòcrates del país: els comtats que votaren a favor de Biden suposen un 70% de l’economia del país.

Aquesta és una de les raons perquè alguns de nosaltres hem treballat amb tanta dedicació en campanyes de desinversió en combustibles fòssils: vàrem guanyar en els fons de pensions novaiorquesos i amb el vast sistema universitari californià, així que fórem capaços de posar pressió real sobre les grans petrolieres. Ara estam fent el mateix amb els grans bancs que donen suport financer a la indústria fòssil. Tots sabem que potser mai no guanyarem a Montana o Mississipí, així que és millor que tinguem solucions que no depenguin d’aconseguir-ho.

És el mateix a nivell global. Potser no serem capaços d’advocar a Beijing o a Moscou o, de cada vegada més, a Nova Delhi. Així que, com a mínim per aquests propòsits, és útil que la majoria dels diners segueixen a Manhattan, a Londres, a Frankfurt, a Tòquio. En aquests llocs encara podem fer renou.

I són llocs on hi ha una possibilitat real que aquest renou s’escolti. Els governs tendeixen a afavorir la gent que ja ha fet la seva fortuna, les indústries que ja estan ascendint: aquelles que venen amb grans quantitat de treballadors que voten i aquells que es poden permetre els suborns. Però els inversors només tenen en compte cap a on se’n van els diners. Aquest és el motiu per què val més Tesla que no General Motors al mercat de valors, si no és així al Congrés dels EUA.

A més a més, si podem persuadir l’economia del món perquè actuï, és capaç de fer-ho aviat. Per exemple, si Chase Bank, actualment el major prestador del món a empreses de combustibles fòssils, ha anunciat aquest any que deixarà de donar préstecs al sector, la notícia provocaria canvis immediats en la borsa de valors. Aquest és el motiu perquè molts hem considerat que val la pena muntar campanyes cada cop majors contra aquestes institucions financeres i acabar així amb els seus lobbies.

El món dels doblers és com a mínim tan desequilibrat i injust com el món del poder polític, però de manera que fa més fàcil el progrés dels advocats pel clima.

La guerra grotesca de Putin pot ser on alguns d’aquests fils s’ajunten. Posa el focus en les maners que els combustibles fòssils construeixen autocràcies, i el poder que controlar recursos preuats dona a aquests líders. També ens mostra el poder dels sistemes financers per posar pressió sobre els líders polítics més recalcitrants: Rússia està sent castigada de manera sistemàtica i efectiva per bancs i corporacions, encara que com la meva companya ucraïnesa Svitlana Romanko i jo hem dit, podrien fer molt més. El xoc de la guerra pot també donar força i unitat a les democràcies del món i potser (un pot tenir esperança) disminuir l’atracció cap a futurs dèspotes com Donald Trump.

Però tenim anys, no dècades, per tenir la crisi climàtica sobre qualque tipus de control. No tindrem més moments com aquest. La gent valenta d’Ucraïna podria estar lluitant per més del que sabem.

Imatge de portada de Mónverd notícies. Imatge del president rus de Kremlin/CC BY 4.0

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s