Al Desert de la Gran Conca, al nord de Nevada i al sud d’Oregó, el pas de Thacker romp amb la gran extensió d’artemisa californiana i la poca herba que creix amagada per les muntanyes. La regió havia estat un volcà, que després de col·lapsar es convertí en caldera i formà la base pel que es convertiria en un llac, ja desaparegut. Durant anys, les tribus indígenes aprofitaren aquesta vall com a camí entre els seus llocs de residència d’estiu i d’hivern. D’aquell temps només en queda la reserva Fort McDermitt de la tribu Paiute Shoshone prop de la vall, juntament amb una petita comunitat agrícola, amb clústers d’edificis envoltats per camps d’alfals.
Les argiles del llit del llac són riques en liti, i el passat gener, l’Oficina de Gestió del Territori (BLM) del govern estatunidenca aprovà l’obertura d’una mina de liti, una mina oberta de quasi tres quilòmetres quadrats que es convertirà en la major explotació de liti del país. La gestió de la mina es durà a terme per l’empresa “Lithium Nevada”, que tot i que en té el nom, és una empresa subsidiària de la canadenca “Lithium Americas”. La seva aprovació fou duta a terme corrents, amagada per la crisi de la covid en un dels darrers moviments de l’Administració Trump. Aquest moviment, emperò, no va comptar amb les queixes i inseguretats del membres de les tribus natives, grups ecologistes i ramaders de la zona per les conseqüències a llarg termini que aquesta mina podria provocar a la zona.
Fins ara, el liti s’ha extret principalment de zones salines, com al desert d’Atacama a Xile, mitjançant l’evaporació. Una tècnica relativament nova podria permetre extreure’l de l’argila mitjançant l’ús d’àcid sulfúric. Això suposa un nou boom de la mineria, i Nevada és un dels llocs que es podria convertir en gran extractor d’aquest mineral.
Gràcies per confiar en nosaltres per informar-te. Per favor, considera compartir la nostra tasca.
El liti és un mineral que da cada vegada va guanyant més importància. Degut a que és el metall més lleuger, és vital per a fabricar bateries lleugeres que acaben a milers d’aparells electrònics, des de telèfons fins a cotxes elèctrics. Les bateries d’ions de liti són les que fins ara ens han permès emmagatzemar energia per més temps, pel que la seva necessitat serà cada vegada major en un mon depenent de la llum solar i del vent per a produir la majoria de la seva energia en els pròxims anys.
I la tendència cap a allò elèctric és un fet, ja es veié amb l’anunci de General Motors fa poc, però aquests són dels darrers que se sumen al moviment, el futur del qual pareix ser alguna mena de vehicle elèctric, un canvi sense precedents en la indústria del motor.
Però com amb tot, res és color de rosa, i tothom que tengui un telèfon ho sabrà, l’eficiència de les bateries es degrada a mesura que passa el temps. I les empreses tecnològiques tampoc fan res per reduir els residus, ja que és més barat crear-ne a partir de matèries primeres que no reciclar les terres rares que són presents als dispositius.
Als EUA, el boom del liti ha estat impressionant, no només gràcies als nous mètodes d’extracció, sinó també per la complicitat del govern federal per donar llicències. Al 2018, el Departament d’Interior va col·locar el mineral a la llista de minerals crítics, així fent que els tràmits siguin més curts. Això sumat a les desregularitzacions mediambientals que l’anterior Administració va dur a terme és el que ha provocat l’auge miner, especialment als estats més occidentals. I encara que l’Administració Biden ha regulat en l’àmbit miner —amb retallades als permisos per a extreure petroli i carbó— el liti no ha sofert cap tipus de regulació, en part per a enfortir el procés de transició cap una societat sense combustibles fòssils.
El problema que sofreixen els tràmits accelerats és que fan la participació pública més difícil. Això fou empitjorat per les gestions de la BLM. Després d’haver publicat l’enllaç equivocat un cop es publicà el contracte, tampoc no es realitzà cap videoconferència sobre els impactes mediambientals de l’explotació fins un mes abans que acabàs el període d’adjudicació del contracte. Segons el diari de medi ambient E&E, els informes d’impacte ambiental, sovint fets durant varis anys, varen ser duts a terme en menys d’un any i foren publicades durant les vacances de Nadal.
Encara que altres empreses varen demanar més temps, recolzant la seva petició amb la covid, el Departament d’Interior s’hi negà, segons ells per tal d’afavorir la recuperació econòmica. Varis mitjans de comunicació han intentat posar-se en contacte amb el Departament d’Interior i l’empresa que ha guanyat la subhasta sense èxit.
L’empresa Lithium Nevada explotarà més de set mil hectàrees de terres de les quals és propietari el govern federal, situades a la frontera entre l’estat d’Oregó i el de Nevada. A més de ser una localització propera a reserves naturals, també és la llar de vàries nacions indígenes.
L’empresa ha confirmat que durant els primers dos anys es duran a terme tasques de preparació del terreny. A partir del segon any, començaran les operacions mineres: extracció del mineral, refinament… Tot això amb treballadors 24 hores al dia durant quatre dècades. La mina es troba en una regió en què el salari mitjà és de 21 000 $, l’empresa minera afirma que el salari mitjà dels seus treballadors quadruplicarà aquesta xifra. Amb 1000 treballadors durant els primers dos anys i 300 durant els propers quaranta (més si l’empresa troba més liti) és una oferta de treball que no es pot negar que sigui dolenta.
Les poblacions indígenes esperen que la mina pugui oferir feines altament remunerades als seus membres, però els detalls sobre els nous llocs de feina són escassos. Si bé l’empresa es troba en constant contacte amb la població indígena, també té plans per a traslladar personal des d’una població situada a una hora de camí, on la taxa de natius americans és del 4%.
I els ramaders de la zona tampoc estan contents. Amb un ús d’aigua que podria fer que les poques zones pastura que trobam es converteixin en zones seques, s’acabaria el seu model de vida. A més, cal sumar-li la producció d’àcid sulfúric. La mina necessitarà unes 5800 tones d’àcid sulfúric diàries per tal de dur a terme les seves activitats. Per tal de produir l’àcid, els productes químics perillosos hauran de fer prop de 200 viatges diaris des de l’estació de tren més propera. Perquè l’impacte no només suposa la creació d’una mina, sinó també una planta química.
L’aprovació ràpida que ha sofert aquesta extracció provoca que les anàlisis sobre les espècies que viuen a la zona han estat menors, inclús biòlegs que treballen pel govern han expressat dubtes sobre el procés. El director de la EPA, l’Agència de Protecció Mediambiental Estatunidenca, envià una carta al BLM per tal de parlar sobre els efectes damunt l’entorn que la mina provocarà. S’estima que la mina aprofundeixi més avall del nivell freàtic, la qual cosa farà que bombes d’aigua hagin d’estar treballant tot el temps per evitar que s’inundi. Un cop les extraccions acabin, materials tòxics com l’Antimoni quedaran dins l’aigua. Si bé l’empresa concessionària ha afirmat que tractaran les aigües durant un cert temps, biòlegs estimen que aquesta contaminació perdurarà durant tres-cents anys. En aquesta carta, el director de l’EPA afirmava que la BLM no tenia cap procediment per a monitoritzar la pol·lució que la mina produeixi.
Una regió castigada per la crisi econòmica, un futur on el liti en serà una part important i una zona que podria quedar devastada per l’explotació minera, tres fets que estan obligats a entendre’s.
Mónverd 
Deixa un comentari