Els científics es preparen pel descens cap a les entranyes del gel grenlandès. Amb dos forats que s’encreuen en forma de V pels que passen una corda, preparen els ancoratges per començar la seva expedició. Els suports s’han fet al llit d’un riu ara glaçat i encara que és més que suficient, preparen un segon ancoratge, per si un cas.
És en aquest moment que Matt Covington, geòleg i espeleòleg que ha passat més d’un any sota la superfície terrestre, està preparat. Comença a davallar per la caverna vertical que, durant dels mesos d’estiu, s’inunda amb el so d’una cascada, es tracta d’un molí glacial. El fet que sigui octubre fa que Covington estigui més segur, però encara se sent la remor de l’aigua al final.
Mentre baixa, clavant les seves botes al gel, mira cap a baix. Gel blanc, més avall, gel blau. Després foscor. El molí glacial Phobos es creu que s’endinsa més de quatre-cents cinquanta metres dins de la superfície, on s’ajunta amb una xarxa de túnels que recorre tota la base de la capa glacial grenlandesa, per acabar llançant l’aigua al mar.
“Quan estàs penjant allà baix i comences a sentir gel rompent-se, caient, porta el teu cort directe fins al coll”, recordà Covington per al Washington Post.
Covington i el seu company Jason Gulley, un expert en cavernes de gel a la Universitat de Florida del Sud, es veien motivat per una pregunta d’enormes implicacions amb l’escalfament global com a marc. Quina l’extensió d’aquesta xarxa de cavernes que s’estén per tota l’illa? Com d’important és el perill per a la segona placa de gel més gran del planeta? Quant s’intensificarà l’estrès que aquests produeixen a la capa de gel a mesura que la temperatura global va augmentant? Quan aquests començaran a afectar el cor de la placa, de més de quilòmetres i mig d’alçada?
Un molí glacial com aquest és capaç de ser el final d’un riu que flueix damunt de la capa de gel grenlandesa. Quasi tota l’aigua que flueix des del gel grenlandès fins a l’oceà passa per cavernes com aquesta. La investigació dels dos geòlegs recorda a un moviment quasi oblidat, la ciència dels segles XVIII i XIX, en què exploració i investigació eren sinònims, una època en què els llocs recòndits i inexplorats encara existien, i no només confinats a petits indrets com la capa grenlandesa.
Durant l’estiu, aquestes formacions del gel s’encarreguen de transportar l’aigua fins a l’oceà. Degut a l’alçada del gel, l’aigua no pot baixar i arribar directament al mar, sinó que és mitjançant drenatges com aquest que pot arribar-hi. Durant els mesos més calorosos, llacs sencers, de vegades en una vesprada, poden desaparèixer per complet, engolits per un d’aquests avencs verticals. I a mesura que el clima va escalfant-se, amb les temperatures àrtiques amb el rècord, de cada cop més gel es fon a l’estiu. Més llacs es formen a zones més fredes i altes. Més aigua arriba al mar. Es calcula que s’han perdut uns 4 bilions de tones de massa des del 1992 (això és un quatre seguit de 12 zeros). La meitat d’aquestes pèrdues es produeixen a la costa, amb el despreniment d’icebergs. L’altra meitat es produeix al cor de l’illa.
Fa temps que els científics saben que aquests molins glacials han de ser l’entrada a una vasta xarxa de túnels, una estructura que podria estar desestabilitzant Grenlàndia. I es creu que a mesura que més aigua arribi als túnels, la capa de gel per se podria moure’s cap a l’oceà. Degut a la pressió de l’aigua, uns canals més profunds, més propensos a alliberar pressió i a facilitar el moviment de la placa podrien aparèixer. I això podria acabar de catapultar l’augment del nivell de la mar.
Al 2018 i al 2019, aquests investigadors, subvencionats per l’empresa de begudes energètiques Red Bull i després per la National Science Foundation dels EUA, viatjaren a la part oriental de l’illa i feren ràpel endinsant-se dins aquestes meravelloses, i alhora aterridores, estructures. Encara que en puguem trobar per tot el món, és a Grenlàndia que trobam les formacions més impactants.
L’exploració humana és necessària en aquestes formacions, explicà Gulley, perquè és molt complicat usar drones a espais tan petits i poc previsibles. Per davall de la superfície no pots usar el GPS per a guiar-lo. A més, afegí, enviar un drone no és el mateix que baixar tu mateix, veure quelcom interessant i acostar-t’hi, intentant descobrir què és.
Amb els primers resultats d’aquests descensos publicat al Geophysical Research Letters, combinen observacions amb modelatges de la quantitat d’aigua que es troba al seu interior i allò que això pot significar.
En el cas de Phobos, un molí que s’endinsa cent metres dins de la superfície fins a arribar al nivell de l’aigua, des d’on avança horitzontalment, unint-se a la xarxa de túnels; té àrea horitzontal de més de 450 metres quadrats.
El volum d’aquest és molt major del que investigacions anteriors assumien. En conseqüència, l’aigua pot exercir una major pressió al gel del voltant. A més, la seva aparició en zones més centrals, fins ara considerades més segures davant de la desaparició del gel fa que la pèrdua de gel també es mogui cap a l’interior.
Donat que els investigadors només han examinat dos molins, és difícil poder generalitzar aquesta situació per tota la capa de gel. Això significa que durant els propers anys, nous molins hauran de ser investigats i enregistrats.
Imatge de portada: © Antonio Piris, REDISCOVER Nature /EEA
Mónverd 
Deixa un comentari