Arreu del món, els incendis forestals han augmentant. Des d’Austràlia fins a la costa oest dels Estats Units, les notícies sobre grans incendis, tant provocats com naturals, fan ressò en la premsa internacional. Les seves conseqüències són clares: pobles sencers cremats, milers d’hectàrees de boscos cremades i fauna carbonitzada a les flames. Tot i això, noves investigacions científiques pareixen indicar que aquests fenòmens no deixen només una empremta en el nostre entorn, sinó que també produeixen canvis en el nostre interior, aquells que sobreviuen a aquestes situacions extremes no tornen a ser els mateixos.
Quan Aimee Gray s’aixecà un diumenge dematí a l’octubre del 2017, decidí que aniria a comprar-se unes sabates noves. Amb les seves sabates preferides foradades, un cop baixà al poble a fer la compra setmanal, es donà el plaer de poder estrenar sabates.
Mentre tornaven a ca seva, una llar al sud-oest de Santa Rosa, a Califòrnia, el seu marit comentà un fet estrany, un vent calent havia estat bufant tot el cap de setmana. Aquell vespre, mentre estava dins del llit, un renou inquietava a Gray fins que s’aixecà. Abans de tocar les dues de la matinada, s’aixecà espantada pel lladrar del seu cus. Pensà que seria pel vent, però el ca no callava. Just quan obrí la porta de la seva habitació, un intens olor de fum conquerí les seves fosses nasals. Corregué cap a l’altra banda de la casa. Defora de la seva finestra, amb vistes a la vall, tot estava en flames.
Fou una fugida ràpida. La parella agafà algunes peces de roba interior, les ficaren en una bossa i es canviaren ràpidament. Amb els seus dos gossos ficats a la part de darrera de la seva camioneta i la seva filla al damunt, fugiren d’aquell infern, amb les flames que s’acostaven a la seva terrassa de davant. Les flames ja havien destruït les cases dels veïnats.
Fugint de casa seva, Gray afirmà per The Observer, l’única carretera de sortida estava rodejada de flames a banda i banda. Fondria les rodes aquella calor abrusadora? Però no hi havia altra sortida. “Mai, fins el dia que em mori, podré oblidar la calor que ens assolava a les finestres del cotxe.”
Els següents dies foren borrosos. Mentre que els seus amics compartien les seves històries al Facebook, Gray va saber quins veïns s’havien quedat al carrer, quins s’havien amagat dins de les seves piscines i qui havia mort. Els residents no tenien permís per tornar a casa seva, així com la Guàrdia Nacional estava assegurant l’àrea, però un veïnat hi entrà per veure els danys que s’havien produït. Segons aquest, tot el carrer d’Aimee havia desaparegut. De les 120 cases que havia revisat, noranta d’elles s’havien calcinat completament. Emperò, la família no rebia cap missatge de l’Ajuntament, cap mena de confirmació d’aquest escenari dantesc que els esperava. Finalment, quatre dies més tard, una companyia d’imatges per satèl·lit va publicar fotografies de l’àrea. Quan la família les veié, “vàrem veure amb els nostres ulls que no hi havia res [on abans hi havia casa nostra]”.
Anaren a viure a casa d’uns amics que vivien a la zona. “Record publicar tots aquests missatges súper positius al Facebook” afirma. “És una part de la meva personalitat: Hola, estic bé, no us preocupeu per jo. Sempre he estat qui s’ha preocupat pels altres, la que ha ofert consol, la que s’encarregava de cuidar a les persones”.
Emperò, un dematí de novembre algunes setmanes més tard, mentre sortia a fora a recollir quelcom del seu cotxe, ensumà el fum. “De cop i vota, vaig començar a respirar pesadament i vaig córrer cap a dins la casa per respirar aire fresc”. Els veïnats cremaven fusta a la xemeneia. Anà al lavabo a passar-se aigua per la cara i, mentre tancava els ulls, no podia fer res més que veure les flames que setmanes abans havien causat tant pànic. Decidí que necessitava ajuda. Un terapeuta li digué que els seus símptomes es pareixien a un trastorn d’estrès posttraumàtic. “Sabia algunes coses sobre el TEPT, però mai havia pensat que passaria per un d’aquests trastorns.
Després d’un incendi, els governs i la premsa calculen els danys; morts, hectàrees cremades, cases i empreses destruïdes… Aquests són els nombres més fàcils, dades que tenim a l’abast per a calcular com de destructor ha estat un incendi, però només tenen en compte les conseqüències immediates d’aquests fenòmens, mentre que la part psicològica que envolta aquestes situacions tarda més a aparèixer.
Els efectes damunt d’una comunitat són mals de quantificar al principi. Els efectes més severs ocorren al lloc dels incendis, però allò que causa els efectes més duradors són enfora del que podem considerar com “punt d’impacte”. Trobam una gran quantitat de persones les quals poden tenir des de els episodis més traumàtics i més greus, fins a aquells amb un impacte més lleuger. No obstant, trobam excepcions a aquesta norma, gent en què episodis més lleugers han tengut grans conseqüències. El pes emocional afecta de manera diferent a tothom. Gent que ha perdut casa seva poden sentir-se millor que persones que simplement han hagut de ser evacuades. És aquí on resideix un dels majors problemes de la creació de models, és impossible establir comparacions emocionals.
I cada incendi descontrolat crea un nou grup d’evacuats, de supervivents, de comunitats preparades per sofrir els impactes d’aquests trastorns. Amb el nombre d’incendis augmentant dia rere dia, la gent que necessitarà suport psicològic en aquelles regions del món on les crisis per incendis estan sent més greus serà cada cop major.
Amb un impacte cada cop major damunt de la societat, no és estrany que nous estudis en relació a aquests fenòmens comencin a desenvolupar-se, encara que la investigació es trobi en esta embrionari. Les respostes a aquests primers intents de calcular l’impacte real han estat sens dubte significativament preocupants: de les més de dues-mil famílies que contestaren a l’enquesta, un terç afirmava que havien sofert estrès o ansietat, un quinze per cent tenia problemes per dormir i aquests es veien acompanyats per malsons. Prop d’un vint per cent se sentien depressius. Igual que Gray, una persona que va respondre també afirmà haver entrat en pànic un cop sentí olor de fum; una altra al·lota afirmà que es quedà bloquejada en una intersecció, amb el color vermell del semàfor transportant-la a l’incendi.
La pregunta que ara es fan els investigadors és, quan de temps dura aquesta sensació? Trobam molts pocs estudis acabats que hagin tractat les patologies mentals més enllà dels dies i setmanes posteriors a la catàstrofe, els quals pareixen indicar que els efectes no desapareixen fàcilment.
Els investigadors afirmen que dur a terme estudis tan propers a l’incendi pot no representar la realitat. Durant els primers mesos, amb la recuperació de la comunitat, la gent tendeix a sentir-se més positiva, així com se sent més unida a la resta de veïns, afirmen investigadors, cosa que ajuda a bloquejar els sentiments negatius, els quals fan aparició més endavant, un cop el procés de normalització ha acabat.
És en aquest moment que els sentiments sorgeixen sense saber ben bé perquè. Des de trobar-te plorant a un centre comercial a simplement sentir-te depressiu. No és fins al primer any que aquests sentiments es fan completament presents, amb l’esperança de qui els té de poder esprintar en el que, segons els experts, és una ultramarató. Les promeses per l’any vinent solen acabar fallant, amb la falta de permisos per reconstruir casa seva degut a la immensa burocràcia que acompanya aquests processos. El que pareix molt de temps, no compleix les expectatives finals. Els que tenen sort, poden viure amb familiars o amics, els altres han de fugir de la zona, a la recerca d’una nova llar lluny del que sempre havien considerat casa seva, sense pensar que un fet catastròfic com aquell pogués passar en realitat. I inclòs un cop reconstruïda la casa, els malsons tornen, amb la casa situada a l’epicentre de moltes de les situacions més catastròfiques durant l’incendi.
El terreny tarda anys en recuperar la seva vitalitat, la gent s’ha de tractar de la mateixa manera. Com humans tendim a tenir llocs preferits: un camí, uns perspectiva d’un arbre, un carrer… I això no fa més que recordar-nos que res és com abans cada cop que veim els canvis. Persones que han sofert situacions d’aquest tipus acaben evitant aquests llocs, per no recordar el que havia passat.
Per a la família de Gray, els anys després del seu canvi de vida han estat durs. El seu ca, Brighton, que aconseguí en certa manera avisar-los del perill, morí. La família anà viure a quinze minuts del que havia estat la seva llar i, a l’octubre del 2019, dos anys després d’haver perdut tots els seus béns, un altre incendi els obligà a fugir. Aquest cop, emperò, feia ja hores que havien fugit de casa abans que les autoritats donassin l’ordre.
Aquestes persones que ja han passat pel procés poden estar més preparades per actuar, ja amb l’experiència i els errors del primer cop. No obstant, això també pot causar més estrès psicològic. Aquells que el primer cop havien tengut sensacions menys significatives podrien tornar a tenir símptomes d’aquests tipus, però per aquells que havien tengut símptomes més severs, el tornar a passar per la situació podia fer-los arribar a una situació molt pitjor que la que havien hagut de superar el primer cop, motles vegades encara sense haver estat superada.
Gray mai superarà els incendis. Inclòs quan no hi ha foc a quilòmetres de casa seva, ella afirma que les memòries del 2017 no arriben a desaparèixer. “Són les petites coses, estàs a la cuina i cerques un plat que tenies abans de l’incendi i el record apareix. No hi ha hagut cap dia de la meva vida d’ençà de l’incendi que no hi hagi pensat.”
Mónverd 
Deixa un comentari