Encara que molts cops ens quedam amb l’energia fotovoltaica, l’eòlica i la hidroelèctrica, tenim una gran quantitat de tecnologies diferents al nostre abast. N’hi ha de més desenvolupades que d’altres. N’hi ha algunes que no arribaran a usar-se i, en canvi, potser que dins d’aquest grup d’avantguardes poc conegudes trobem una panacea, referint-nos a una combinació de tecnologies i no a una energia màgica que sigui perfecta.
L’energia mareomotriu és una d’aquestes. Si bé té projectes en marxa, segueix sent una de les grans desconegudes, també per la dificultat de la seva instal·lació. En l’actualitat, aquesta energia és una de les formes d’energia marina que té més probabilitats d’èxit. Gràcies a les forces gravitatòries del sol i la Lluna, la periodicitat i la predictibilitat són uns dels factors que ajuden a considerar-la com a la nostra millor opció en el mar, més encara si la comparam amb la fotovoltaica i l’eòlica, dependents de les condicions climatològiques. Emperò, aquesta comparteix una característica típica en les renovables: és intermitent. Amb variacions diàries (cada dotze hores), semidiàries (cada dos dies) i quinzenals.
El funcionament bàsic d’aquestes centrals es basa en fer girar una turbina amb la força que les ones i les marees duen, produint energia.
Entre els seus avantatges, podem trobar la no generació de materials radioactius, que es tracta d’una energia no contaminant i que és una energia renovable. Aquestes opcions la col·loquen sens dubte entre les a ser estudiades, amb grans possibilitats d’ús en llocs on les marees canvien de forma significativa.
En canvi, el seu major inconvenient és la manera en la que s’instal·la una central mareomotriu. Amb la seva forma més usada, és necessari construir una estructura dins d’una badia o una zona d’alguna manera tancada, un híbrid entre pont i presa que, clarament, provocaria un canvi en el medi de la zona, en el comportament de les espècies i les rutes de transport marítim, així com la necessitat d’usar materials contaminants com és el formigó. A més, es calcula que la diferència entre l’energia produïda i els costos inicials de construcció molts cops no arriben a ser rentables, si bé aquesta encara es troba en desenvolupament.
És per aquest motiu que el seu ús no s’ha expandit amb gran velocitat, esperant avenços en aquesta tecnologia per fer-la més rentable i menys nociva amb el medi ambient. Per contraposició, trobam alguns projectes ja en marxa i amb resultats energètics positius, com és el cas de la Central Mareomotriu del Llac Sihwa, a Corea del Sud, amb una producció total de 254 megawatts, col·locant-la com a la major productora, seguida per la planta de La Rance, a França, amb 240 megawatts. Ja la tercera es troba a Canadà, amb una potència de només 20 megawatts, amb altres projectes similars a la Xina, Rússia i Corea del Sud.
Encara que aquesta tecnologia ofereix un problemes significatius a l’hora de la seva instal·lació quant a degradació del medi, noves versions d’aquest concepte, millorades i sense tant d’impacte podrien sortir en uns anys, amb uns costos assequibles i una degradació natural molt menor.
Mónverd 
Deixa un comentari