Les eleccions presidencials dels Estats Units han conquerit els mitjans, un tsunami desolador que, si bé ha despertat irritació entre la part de la població, indignada per la importància mediàtica que aquestes aconsegueixen legislatura rere legislatura, a tot el món. L’explicació típica és que aquestes tenen unes implicacions mundials, amb els EUA com a superpotència mundial, qualsevol canvi polític pot trastocar el paradigma polític mundial, com ja passà al 2016, amb la victòria inesperada de Donald J. Trump. Aquests darrers quatre anys han estat marcats per profunds canvis, des de tensions amb Corea del Nord, a un refredament en les relacions entre Europa i el gegant nord-americà, impensable en una societat en la que les aliances globals s’havien centrat en l’eix europeu-americà.
I el problema de l’existència d’una superpotència és la seva gran influència en el món. Amb un president que en diverses ocasions ha dubtat de la causa del canvi climàtic, no ha fet més que endarrerir la ja urgent qüestió climàtica anys, col·locant tant el país com el món sencer en una situació més delicada i amb necessitat de mesures encara més dràstiques i sobtades per evitar un escalfament massa elevat per provocar canvis irreversibles que podrien acabar amb la destrucció de la civilització tal i com la coneixem. Amb la sortida dels EUA de l’Acord de París del 2015 i la seva desregulació climàtica, ha llençat una imatge de tranquil·litat davant de les nacions en vies de desenvolupament, en les quals el desenvolupament econòmic passa per davant de qualsevol proposta climàtica, amb l’afany de semblar-se més als països desenvolupats, en els quals es viu de forma insostenible. I això ha servit com a motor impulsor per a la resta de països per a realitzar unes mesures ambientals més toves, sense pressió externa per accelerar la transició.
En aquestes eleccions, dos sistemes s’enfronten. El negacionisme climàtic, contra l’acció climàtica, a l’altura de la Unió Europea. I quatre anys més de negacionsime podrien acabar amb les darreres esperances de canvi. És veritat que segons els estudis, ni l’acció més ambiciosa a nivell supranacional, que es la de l’UE, permetran entrar dins de l’1,5 ºC que els científics qualifiquen com vital, però l’existència de pressió entre els diferents ens i països aconseguiran que els efectes no siguin ni tan devastadors ni tan greus com en el cas que cap acció climàtica es duu a terme. Perquè tot el que podem fer ara, s’ha de fer, abans que tot allò que intentem fer sigui inútil.
Mónverd 
Deixa un comentari