Bangladesh, un país amb la mida de Grècia i 160 milions d’habitants, la qual cosa el situa entre els més densament poblats del món, és referida per molts de grangers del país com una broma divina. Les seves terres, completament planes i llar del delta dels tres rius més importants de la regió, el Ganges, el Meghna i el Brahmaputra, són terres molt fèrtils però sempre es troben en perill de ser inundades per la mar. Al 1998, les inundacions varen arribar a ocupar un 70% del territori del país (quasi la totalitat del territori de Bulgària).
Emperò, una protecció en la que totes les comunitats costaneres tant de Bangladesh com de l’estat indi de Bengali de l’Oest són els Sundarbans, el bosc de manglars contigu més gran del món. Amb prop de 140 000 quilòmetres quadrats repartits en 275 quilòmetres de línia costanera entre els dos països, aquest bosc d’arbres capaços de tolerar inundacions, actuen com una protecció natural, absorbint tempestes i inclòs returant els pitjors ciclons que any rere any arriben a les costes del país. A més, el bosc conforma una zona d’abundant pesca i grans quantitats de mel. Joydey Sardar, secretària d’una associació de pescadors de la zona digué a National Geographic:
El Sundarbans és la nostra mare. Ella ens protegeix, ens alimenta i ens dona feina
Però aquesta protecció està desapareixent. Després d’anys d’abús per part de l’home i les condicions climàtiques més extremes, els manglars pareixen estar arribant al seu límit. La talla il·legal d’arbres, majoritàriament per a construir habitatges per a la població regional en gran expansió, ha anat destruint la perifèria del bosc. A més, la irrupció de l’aigua salada en els boscos ha provocat que espècies que més protegeixen, como és el cas dels Sundabari —arbres que donen nom al bosc— desapareguin. Aquest increment en la salinitat, emperò, no només és causat per l’augment de la irrupció de l’aigua oceànica, sinó que també ve de la terra. Amb la construcció de nombroses preses a l’Índia, l’aigua dels rius que desemboquen al bosc s’ha vist reduïda considerablement
En el pitjor escenari, en el qual el nivell de la mar hauria pujat uns dos metres al 2100, es calcula que es perdrien uns 2 100 quilòmetres quadrats. En el millor dels casos, es perdrien uns 210 quilòmetres quadrats. En un país on aquest bosc té un paper fonamental pel desenvolupament humà, la pèrdua d’aquest podria ser un fet catastròfic.
Però això no és l’únic. Amb la desaparició dels manglars, les seves arrels, crucials per a mantenir les zones pantanoses estables, la terra es va erosionant i amb les preses que bloquegen els sediments, no es recupera amb normalitat.
A les illes occidentals del bosc, a l’estuari del Ganges (Índia), es poden veure les condicions de decadència que segons les prediccions s’estendran per tot el territori pantanós. Almenys tres de les illes que a principis del segle XX es trobaven cobertes per manglars, han desaparegut. Altres illes estan desapareixent ràpidament: l’illa Sagar ha perdut uns cinquanta quilòmetres quadrats des de la meitat del segle XX, encara que la població ha augmentat considerablement amb la migració des d’illes i regions desaparegudes. La qualitat del sòl ha empitjorant tant, que l’economia local es basa en el treball de jornalers a altres parts del país, una migració inexorable que es comença a fer present. Alguns grangers, desesperats, han intentat cercar una sortida pescant.
En algunes parts del Sundarbarns, la mar avança fins a seixanta metres per any. Però inclòs les ciutats més endinsades dins la terra, com Dhaka i Kolkata en reben les conseqüències. Amb un menor trajecte damunt terra, els ciclons i tempestes arriben amb més força i colpegen les ciutats en desenvolupament.
Amb collites molt pobres i col·lapses de cases i molls freqüentment, s’ha convertit en una rutina per els locals, amb només els més majors, amb el record del temps on aquestes tragèdies no eren ordinàries. Amb els preus de menjar creixent fins a nivells impensables, les verdures no poden arribar a créixer en molts terrenys, ja conquerits per la salinitat excessiva. Un altres granger digué a National Geographic: “Degut als danys de l’aigua, pareix que només els fusters tenen feina”, al·ludint a la talla constant d’arbres a la regió.
I si les condicions no són favorables, la solució és clara, la migració. Centenars de famílies emigren cap a Dhaka, la capital del país, cercant feina i una vida millor. Ja són 1 milió i mig de persones les que han arribat a la ciutat superpoblada des de la regió. El Banc Mundial suggereix que al 2050 més de 13 milions de bangladeshians (la majoria dels quals provinents de les zones del Sundarbarns) podrien migrar degut al canvi climàtic. Les estimacions per l’estat hindú no són massa millors.
Emperò, encara queda gent optimista. Amb els governs d’ambdós països lluitant amb força contra els talladors il·legals, s’han construït refugis en cas de ciclons amb prop de 150 000 voluntaris treballant abans de cada tempesta. Això ha aconseguit reduir dràsticament les taxes de mortalitat durant les catàstrofes naturals. Les zones on l’arròs ja no produeix, han passat de l’agricultura a la pesca de marisc, molt abundant a la zona.
Però en la batalla per a preservar els manglars, i a llarg termini el propi país que es sustenta d’aquests, ens trobam amb problemes cada vegada majors. El govern bengalí ha construït una central de carbó a la frontera del bosc, i el govern xinès prepara la construcció de noves preses que empitjorarien l’actual estat de la regió, amb menys sediments i aigua dolça abastint l’espai natural. I si el canvi climàtic segueix fent les pluges més erràtiques i extremes, la situació es complica.
El Sundarbans és la base de tot el país, i aquest l’està destruint.
Mónverd 
Deixa un comentari