Plaques solars i turbines de vent: la panacea del canvi climàtic

Durant els darrers anys, amb la conscienciació de la població sobre el canvi climàtic, molts han pensat quin rol ha de tenir la tecnologia en el canvi. Si bé alguns sectors del moviment ecologista destaquen per la seva oposició, la ciència jugarà un paper fonamental en l’obtenció de recursos de manera sostenible. Emperò, els experts afirmen que no hi ha un mètode alternatiu per aturar el canvi climàtic, és vital que aturem d’extreure combustibles fòssils. Si bé la tecnologia no és miraculosa, no significa que en sigui la millor sortida que tenim a l’abast.

Per a poder entendre com la ciència pot ajudar en la lluita, és necessari veure què ha fet fins ara, i que millor que plaques solars i turbines de vent, els pilars de la ciència energètica “alternativa”.

Ambdues forces han estat emprades des de l’antiguitat. Amb els grecs i romans emprant miralls per encendre foc en ritus i cerimònies, encara avui en dia és present la llegenda de com Arquímedes, amb un mirall de coure polit, aconseguí cremar la fusta dels vaixells romans quan intentaven conquerir Siracusa. L’energia del vent ha estat sens dubte més empleada. Des de les veles dels vaixells fins als molins de vent, presents per tot el món per extreure aigua o moldre farina.

Els usos moderns d’aquestes tecnologies són més recents. Al 1887, el Professor James Blyth del que actualment coneixem com a Strathclyde University, Glasgow, creà el primer molí que produïa electricitat amb el moviment. El seu moli de deu metres d’altura, amb aspes de tela, produïa suficient energia per abastir la seva casa de camp (la qual fou la primera en ser abastida per energia renovable). L’extra d’energia que produïa fou ofert al poble per a il·luminar el carrer principal de Marykirk. Aquests, però, declinaren l’oferta ja que pensaven que “l’electricitat era obra del diable”.

Al 1908, ja trobàvem 72 molins de producció elèctrica només a Dinamarca, on varen tenir força degut a l’ús habitual que hi donaven a la regió. Ja al llarg dels anys, les xarxes elèctriques comercials van anar incorporant aquests molins, encara que de manera molt esporàdica. Al 1957, Jacobs Winds, la primera companyia d’energies renovables, ja havia venut 30000 molins, incloent comandes d’Àfrica i de l’Antàrtida. El mateix any, Johannes Juhl dissenyà el model actual, al qual se li han realitzat pocs canvis d’ençà. Si bé la producció d’energia eòlica és bastant baixa si la comparam amb la producció hidroelèctrica, és la segona font més important. Dins dels reptes que sorgeixen, trobam la reducció del seu impacte en els ecosistemes. Un estudi recent realitzat a Noruega afirma que si es pinta una de les tres pales de color negre, les col·lisions amb aus es redueixen fins un 70%, una passa significativa per a fer-les més.

Si anam als usos moderns de l’energia solar, ens hem de remuntar al 1839, amb el descobriment de l’efecte fotovoltaic pel físic francès Edmond Becquerel. Emperò, no fou fins al 1876 quan William Grylls Adams i Richard Evans Day aplicaren aquest efecte damunt del seleni que s’obrí la porta per a la producció elèctrica, i al 1883 l’americà Charles Fritz creà la primera cel·la solar, precursora de la tecnologia actual. Fou gràcies a Albert Einstein i el seu article sobre l’efecte fotoelèctric que aconseguí donar suport a aquest tipus de tecnologies.

La gran revolució de les plaques solars vingué de la mà de Daryl Chapin, Calvin Fuller i Gerald Pearson. Al 1954, als Bell Labs, aconseguiren crear una placa solar més pràctica —gràcies a la seva major eficiència i la seva abundància a la Terra—usant silici.

Durant la cursa espacial, foren usades per a proveir d’energia a diferents naus, sondes i satèl·lits durant el final de la dècada dels 50 i la dècada dels seixanta, amb el satèl·lit Vanguard com a precursor.

Amb el desenvolupament d’aquestes tecnologies, s’aconseguí que el satèl·lit Nimbus (1964) aconseguís ser totalment independent, fet que va consolidar les plaques fotovoltaiques com una tecnologia amb futur a la Terra i no només a l’espai i així estenent-se fins a l’ús del dia d’avui. Amb l’avantatja de poder-les col·locar en petites quantitats, els ha valgut una popularitat considerable, si bé no supera la producció eòlica i hidroelèctrica.

“El sol i el vent són barats, fiables i funcionen bé obren moltes possibilitats”, va dir Gregory Nemet, professor de la Universitat de Wisconsin-Madison, que ha escrit un llibre sobre com l’energia solar es va convertir en una opció assequible. “Tot i que hem tingut 30 anys de polítics enganats i no hem avançat tant com la majoria de la gent hauria esperat, en el fons, la tecnologia ha anat avançant”.

Les fonts d’energia s diversifiquen, i aquestes dues, encara que les més famoses, tenen competidors, i no queden endarrerits.